Mireia CastellsaguéAcompanyament terapèutic
← Tornar al blogDol

Com parlar de la mort amb els infants

15 de novembre de 2026 · 2 min de lectura

Volem protegir-los i sovint callem. Però els infants també fan dol i necessiten veritat, paraules senzilles i adults disponibles.

Quan mor algú proper, una de les preguntes més difícils és què explicar als infants. Tenim por de fer-los mal, de no trobar les paraules, de veure’ls patir. Per això, sovint, optem per callar o per explicacions vagues. Però els infants noten molt més del que creiem, i el silenci els pot deixar sols amb la seva confusió.

Dir la veritat amb paraules senzilles

És millor fer servir paraules clares, com «ha mort», que expressions com «s’ha adormit», «se n’ha anat» o «l’hem perdut». Aquestes frases poden generar por (a dormir, que algú marxi) o l’esperança que la persona torni. Podem explicar què vol dir morir de manera adaptada a l’edat: el cos deixa de funcionar, ja no respira, ja no sent dolor, i no tornarà.

Els infants fan el dol a estones

Un infant pot plorar desconsolat i, al cap de cinc minuts, demanar per jugar. Això no vol dir que no li importi. Els infants viuen el dol a petites dosis, perquè no poden sostenir el dolor gaire estona seguida. També és habitual que facin la mateixa pregunta moltes vegades, o que el dol torni a aparèixer anys després, quan entenen la pèrdua d’una altra manera.

Què els ajuda

Respondre les preguntes amb honestedat, encara que sigui amb un «no ho sé».

Mostrar les pròpies emocions. Veure un adult plorar els ensenya que la tristesa és normal i es pot compartir.

Mantenir rutines. Els horaris i els hàbits donen seguretat quan tot trontolla.

Incloure’ls en els rituals, si ho volen, explicant abans què hi trobaran.

Oferir maneres d’expressar-se: dibuixar, jugar, fer una capsa de records.

Dir-los que no és culpa seva. Molts infants pensen que el que van pensar o fer va causar la mort.

Adolescents

Els adolescents poden semblar distants o enfadats, i preferir parlar amb amics que amb la família. Necessiten espai, però també saber que hi ha un adult disponible quan vulguin. No cal forçar converses, però sí deixar la porta oberta.

Cuidar l’adult que acompanya

Sovint qui ha d’acompanyar els infants també està de dol. No cal fer-ho perfecte. N’hi ha prou amb ser honest, present i demanar ajuda quan calgui.

Continua llegint